Festa de Nadal a l'escola.

Vaig tard, ja fa tres dies que vam celebrar la festa de Nadal a l'escola i tot just ara puc escriure'n la crònica, però les coses es fan quan es pot. El passat divendres vam celebrar el Nadal a l'escola, una festa que, si més no, tot i haver perdut moltes de les característiques que tenia, cal conservar. La Comissió de Festes (una de les que té més feina, sens dubte) va preparar un seguit d'activitats que els nens i nenes van realitzar amb molt de gust.

Una de les activitats que està arrelant al Salarich és el concurs de construcció de... (cada any anem canviant). Aquest any els nens i nenes que volien, lliurement i des de casa podien fer-se un tió (altres anys havia estat un arbre de Nadal, un ninot de neu...). I la veritat és que impressiona la imaginació que poden arribar a tenir per fer un tió ben original i graciós amb tota mena de material (sempre recomanem que sigui material reciclat). A la fotografia en podeu veure un bon exemple. Després hi ha l'entrega de premis als millors de cada classe, però tots els participants tenen un premi per haver col·laborat.

Una altra de les activitats fou l'elaboració d'una postal de Nadal, on els nens i nenes de primària es van barrejar i durant un parell d'hores cada aula compartia nens de primer fins a sisè, d'aquesta manera impulsàvem la col·laboració entre ells per tal d'elaborar les seves postals.

Al matí els nens de Cicle Inicial i Educació Infantil van fer cagar el Tió, mentre que els més grans vam fer l'Amic Invisible.

I a la tarda hi hagué una gran representació teatral a càrrec d'alguns mestres amb la col·laboració de tots els alumnes de l'escola, relacionada amb aquestes festes nadalenques. Sens dubte, mestres i alumnes vam passar una bona jornada de festa amb totes aquestes activitats.

Si voleu més informació del CEIP Dr. Joaquim Salarich i de les activitats que vam fer divendres podeu visitar la web: http://www.escolasalarich.net/

Des d'aquí felicito a tots els membres de la Comissió de Festes del Salarich!!

80 anys d'un Mickey Mouse que no parla en català

Avui dimarts, 18 de novembre, Mickey Mouse fa 80 anys. I això fa que un altre cop escrigui en el meu bloc per opinar i demanar opinió sobre un fet que se m'està convertint en una mena d'obsessió, i és que ho trobo intolerable. Existeix algun doblatge d'alguns capítols televisius, sèries o pel.lícules d'aquest entranyable personatge en català? A mi m'ha sigut impossible trobar-ho.

Fa uns mesos ja vaig escriure en aquest bloc sobre aquest tema. El meu fill té poc més de tres anys i li agrada molt "La casa de Mickey Mouse", capítols que he trobat en castellà. Està bé, fins i tot et permeten interactuar amb el personatge comptant, continuant sèries, relacionant colors o figures geomètriques... Però tot en castellà. I vaig sentir dir que s'havia intentat negociar per doblar el personatge al català en termes polítics però no s'havia aconseguit. És possible que després de 80 anys no puguem escoltar aquest personatge i els seus amics en català? Em sembla inadmissible i demano una resposta de qui calgui per tal que això canviï. Aquest Tripartit tan catalanista també hauria de fer alguna cosa.

Des d'aquí proclamo un crit a l'aire i que qui pugi el repeteixi i hi incideixi: VOLEM UN MICKEY MOUSE EN CATALÀ!!

Si algú en sap alguna versió en català, demanaria que m'enviessin un comentari per informar-me'n. Gràcies.

El debat de l'educació

Dijous passat van fer per TV3, "la nostra", i moderat per qui seria un gran anunciant de dentífric Josep Cuní un debat sobre l'educació a Catalunya. El debat va tenir lloc prop de les 11 del vespre i suposo que debia acabar prop de la 1 de la nit. Com podeu veure, en "prime time", com deia un meu company el mateix dia quan, després d'un seminari d'Educació Física que portem a terme, vam comentar el tema.

Bé, el fet és que vaig veure una part del "debat". I és que ho poso entre cometes perquè a mi em va semblar més aviat una pluja d'idees, d'opinions i de dades subjectives en molts casos, més que no pas un debat on es pot reflexionar, endinsar-te en els problemes, buscar possibles raons o solucions... Es va parlar de moltíssimes coses sense aprofundir en cap tema. Fins i tot va sortir l'alcalde de Vic defensant aquest "model Vic" que sembla tant bonic però que a l´hora de la verita els que treballem en això veiem que tampoc ho és tant, de bonic, i que caldria esmenar moltes coses (tothom sap que a les escoles de Vic no hi ha a totes el mateix percentatge d'alumnes nouvinguts i que això ha de repercutir d'alguna manera en els recursos que ha de tenir cada centre).

Es va parlar molt de la diferència entre concertada i pública, cadascú escombrant cap a casa, però en realitat es va parlar poc d'ensenyament, i molt menys d'educació. Perquè, posats a dir les coses clares, si el debat era sobre l'educació s'hauria d'haver parlat molt sobre el paper dels pares, de la societat i de tots els àmbits en els quals es mouen els nens i nenes i que repercuteixen en la seva educació. Només una petita part d'aquesta educació té lloc als centres d'ensenyament. Deixeu que almenys els mestres en defensem d'aquesta guerra que se´ns ha declarat pel fracàs escolar (que ha existit sempre) i que deixem veure a la societat en general que tots aquests resultats negatius dels alumnes no depenen només dels professionals de l'educació sinó que la major part de la culpa es troba en altres indrets. Que cadascú tregui les seves conclusions.

El "conyàs" de la desfilada

Aquests polítics cada dia em fan més gràcia. I els del PP especialment. Tots són iguals, d'un o altre partit, tots s'equivoquen, però les incongruències amb les quals es delaten em fan riure molt.

Quan van decidir que Alicia Sánchez Camacho fos la màxima representant del PP a Catalunya ja vaig escriure que em semblava incoherent que un partit que es manifesta constantment a favor del model de família clàssic, on necessàriament hi ha d'haver un pare i una mare, apostessin per una mare soltera.

I avui ha saltat en Rajoy dient-li al president del PP a Andalusia que "demà tinc el conyàs de la desfilada... en fi, un pla apassionant". S'ha sentit per culpa d'un micròfon obert quan no ho havia d'estar. Però és que cal recordar que l'any passat Mariano Rajoy va gravar una declaració institucional on feia una crida als ciutadans a celebrar el 12 d'octubre. Que en són de falsos!!

Si ni aquesta gent del PP no té ganes de celebrar aquesta data, imagineu-vos quines ganes en tenim nosaltres!! I encara ens ho retreuen!!

Educació Vial i els tràgics accidents

Fa pocs dies hi va haver un greu accident a l'Eix Transversal al seu pas pel Bages on s'hi van veure implicats diversos cotxes i que va resultar mortal per un matrimoni de Navàs. L'accident sembla que fou provocat per les imprudències efectuades per un conductor d'un cotxe amb matrícula andorrana. He sapigut que el matrimoni mort era família llunyana, cosins del meu pare per ser exactes, i que tornaven de Sort on van passar el dia i van comprar dècims del sorteig de la grossa de Nadal. Vés per on.

El fet és que això m'ha fet pensar que algunes escoles de tant en tant fem algunes sessions d'Educació Vial (o viària) amb l'ajuda de la Policia Local de Vic. I considero que val la pena, tot el que sigui conscienciar una mica als alumnes sobre els perills de la carretera entre altres és interessant. Però no em negareu que el millor professor d'Educació Vial és el pare i la mare quan van amb el nen circulant per les carreteres. Els pares són els models, i els fills n'aprenen. Tant de bo tots els pares pensin abans d'agafar el cotxe que potser els seus fills n'estan aprenent. Segur que tots conduiríem millor.

Siguem bons models per als nostres fills i estarem orgullosos d'allò que els ensenyem!

L'Escola Pública

Acabem de començar el nou curs escolar. Hem passat l'estiu com sempre, sentint les queixes de molts pares per les llargues vacances dels nens i dels mestres (a molts pares els fa falta una aparcament pels nens, no pas una escola), i per si fos poc la Fundació Jaume Bofill treu un estudi que diu que l'escola pública catalana es troba en el penúltim lloc d'una llista integrada pels països de l'OCDE, pel que fa a matemàtiques, ciències i comprensió lectora. Deixant de banda l'oportunisme de la publicació de l'estudi, crec que se n'ha de fer una reflexió profunda. En primer lloc perquè el resultat de l'estudi és molt negatiu, però també sobre quines diferències hi pot haver en els resultats de l'escola concertada i privada. Abans de treure'n conclusions precipitades cal que tinguem en compte la diversitat de factors que poden determinar l'èxit o el fracàs d'un alumne.

Pensem en el nivell socioeconòmic dels alumnes, en el nivell cultural, en la qualitat o no dels docents (que n'hi ha de tot, segur, tant a la pública com a la concertada o a la privada), en els recursos cada vegada més escassos (em fan molta enveja algunes comunitats autònomes on els alumnes disposen fins i tot d'ordinadors individuals a les aules mentre aquí hem de lluitar per tenir un simple ordinador a l'aula i sense connexió a Internet), en el paper dels pares (he sentit a dir que hi ha restaurants que disposen d'espais pels nens per tal que no molestin als adults que volen dinar o sopar relaxadament ja que els pares són incapaços de controlar els seus fills), en el paper de l'administració que cada vegada dóna menys importància a l'escola pública (la nova Llei d'Educació conté elements que afavoreixen una "privatització" encoberta dels centres públics), de la societat en general que ens veu als mestres com a vividors i que no ens respecta gens ni mica (i després volem que els nens respectin als mestres, quan no ho fan els pares).

Aquests factors i molts altres potser provoquen aquests resultats que diuen els estudis. Personalment, intentaré posar el meu granet de sorra per millorar aquests estudis, però caldria que no només ens hi impliquéssim els docents, sinó tothom en general.

Potser les tires de la Mafalda (les millors tires humorístiques per adults) ens permeten un petit somriure tot i el nostre "fracàs".

"La biblioteka". Programes televisius per denunciar.

Fins ara tots els nens i nenes han pogut anar veient programes de l'estil de "Pressing Catch" i "Smackdown" en hores de màxima audiència infantil, tot i les reiterades queixes i denúncies sobre aquest fet (malauradament sóc testimoni gairebé diari dels efectes d'aquests programes sobre l'actitud i comportament d'alguns nens i nenes).

Però fa pocs dies, tot fent zapping vaig ensopegar amb un altre programa rídícul i intolerable: "La Biblioteka", que fan a Antena Neox (canal de TDT d'Antena 3), cada dia entre les 8 i les 9 del vespre. En una suposada biblioteca uns adolescents juguen amb una mena de joc de cartes i qui perd ha de superar una prova sense fer soroll. El que no es pot suportar són els tipus de proves que han de fer: aguantar forts cops de patinet a les parts baixes, menjar-se una barreja de "conguitos" i de caca de cabra, passejar-se a quatre grapes per damunt la taula plena de closques d'anous trencades... Bé vaja, no n'he vist gaires, però totes són proves que poden "provar" els adolescents que miren aquest programa i que ho voldran repetir a mode de joc amb els seus amics. Estic segur que en sentirem a parlar. Enhorabona a totes aquestes ments brillants que seleccionen els programes i els horaris de les graelles televisives. Així anem...

Per cert, el programa en qüestió es veu que és una importació xinesa, d'allà on els Drets Humans sonen a això, a "xino".

Existeix un Mickey Mouse en català?

Sóc pare d'un nen de tres anys, i li agrada molt una sèrie de Mickey Mouse que fan per Televisió Espanyola que es diu "La casa de Mickey Mouse". Està bé, és entretinguda i en certa manera educativa, ja que inclou alguns apartats on permet realitzar seriacions, comptar, discriminar formes i colors... El problema és que per molt que hagi intentat trobar alguns capítols en català, m'ha estat impossible. Només hi és en castellà. També hi ha moltes joguines de Mickey Mouse, però totes en castellà. Em pot ajudar algú? Existeix tot això en català? Algunes informacions que m'han arribat han estat que políticament s'havien fet gestions per poder doblar al català els productes de Mickey Mouse, però no s'havia arribat a cap acord. Aleshores em pregunto: és possible que en ple segle XXI i amb el seguit de reivindicacions que fem pel català encara no sigui possible trobar aquests tipus de productes en la nostra llengua? Si és així, i si el problema és de caire polític, potser que ens ho fem mirar...

Sora, Sant Quirze de Besora, Montesquiu

Fa uns vuit anys que visc a Vic, on hi he format una família i on hi tinc el meu lloc de treball. Però continuo mantenint una relació més o menys intensa amb els tres pobles del Bisaura que anomeno en l'encapçalament. Sovint ens entra una nostàlgia del passat que ens fa recordar bells moments i per això avui he decidit escriure en aquest sentit;

En primer lloc hi ha el poble de Sora, i és que la casa on he viscut durant més de vint-i-set anys pertany a aquest municipi, concretament al barri del Serradet (del qual n'hi ha un detall a la fotografia). I els meus pares encara hi viuen, per la qual cosa encara els visito cada setmana i, de fet, em considero un sorenc més. A part he de dir que durant quatre anys vaig formar part de l'equip de govern d'aquest municipi, quan sense gairebé ni creure'ns-ho vam guanyar les eleccions municipals amb un grup d'amics que, amb molta il·lusió volíem engegar nous projectes i treure el poble d'un estancament que a nosaltres ens semblava que s'hi havia establert. estic molt orgullós d'aquell període, i si ho vaig deixar fou pel meu canvi de residència. No obstant continuo tenint contacte amb l'Eudald, que encara és l'alcalde i que em va fer el favor de casar-me.

En segon lloc Sant Quirze de Besora, el poble que com a nucli tenia més a prop de la casa on vivia. Allà hi vaig estudiar EGB, hi vaig conèixer els meus amics, hi vaig començar a jugar a futbol i a futbol sala... En fi, és on hi feia vida quan no era a casa.

I en tercer lloc Montesquiu, poble amb el qual hi he estat vinculat durant 15 anys gràcies al seu equip de futbol, amb qui he jugat durant totes aquestes temporades, la darrera ja fa tres anys.

Són tres pobles del Bisaura, una subcomarca massa desconeguda tot i els tresors que amaga. Quan pots comparar, com és el meu cas, viure en un poble o en una ciutat és molt diferent, ni millor ni pitjor, cal veure'n sempre la part positiva de cada lloc.

Signa un vigatà i sorenc alhora.

Ah! La fotografia que hi ha a la capçalera del bloc és del poble de Sora.

Comiat d'Antoni Bassas

Aquest matí s'ha acabat una etapa de 14 anys durant la qual Antoni Bassas dirigia i presentava "el matí de Catalunya Ràdio". Personalment ja he fet palès en algun moment que potser ja li tocava, que molts anys fent el mateix també "crema" i que moltes vegades les renovacions són necessàries. Però sap greu que la sortida hagi estat d'aquesta manera, fent-lo fora per ser massa "nacionalista" com algun polític que està ara en el govern va dir en el seu moment. Un programa que és líder d'audiència durant tant de temps no mereix un final així. El mateix Bassas deia que ell mateix s'havia plantejat que havia d'arribar aquest moment, però no ha tingut temps de preparar-lo i ha rebut una "empenta" que ha precipitat el desenllaç.

Veurem com és el programa de la nova temporada amb la nova presentadora Neus Bonet, però vaticino un gran nombre d'oients que faran (o farem, ja ho veurem) el salt a RAC1.

Sort a l'Antoni Bassas i molta sort a la Neus Bonet.

El nou model d'urgències

Algú dirà que vaig tard, perquè ja fa temps que no se'n parla. Però darrerament ha passat un fet que fa que es torni a parlar del nou servei d'urgències. Diuen que a Centelles una noia ha perdut la vida degut a la tardança de l'ambulància. Si aquesta hagués arribat uns minuts abans hauria salvat la vida, i també segurament si hagués pogut ser atesa al CAP de la seva població, però com que s'ha de trucar al 061 i des d'allà et diuen què has de fer (imagineu algú des de l'Hospitalet situant tots els pobles de Catalunya i situant totes les possibles urgències que algú pot patir!!), no és gens il·lògic pensar que l'ambulància arribarà tard.

Des d'aquí em solidaritzo amb les manifestacions que els veïns del Bisaura (dels quals formava part fins fa uns quants anys) van fer en el seu moment demanant que no tanquessin l' ABS de Sant Quirze de Besora. No ho van aconseguir, per tancar-los la boca els van oferir un metge localitzable en tots moments. Millor això que res, però estem donant moltes passes enrere! Així mai avançarem!

Personalment puc dir que, de moment, sempre que pugui, en cas d'urgència no seguiré tot el protocol i aniré de seguida al servei d'Urgències de l'Hospital General. M'estimo la meva salut i la de tothom.

Decathlon de Vic

Ja hi he anat, i fins i tot ja hi he comprat alguna cosa. Després de moltes discusions des del moment de saber-se que Decathlon s'instal·laria a Vic, finalment ja el tenim aquí. I no es pot negar que de clients en aquests primers dos dies n'han tingut molts. Em sap greu que alguns comerciant de Vic es sentin molestos i atacats per aquests tipus d'establiments, però no ens enganyem, la gent de la comarca ja anava a comprar al Decathlon de Manresa, Girona o Mataró. Ara no haurem de fer tants quilòmetres. Com a mestre d'Educació Física he de veure amb bons ulls que tothom pugui tenir accés a un mínim de material esportiu a un preu assequible. Si algú vol material més "professional", ja té altres llocs on anar.

Ho dic perquè en algun lloc he llegit algun article una mica irònic sobre les ofertes que es fan en aquests tipus d'establiments, venint a dir que els articles són de mala qualitat. Però és que per anar a passejar amb bicicleta no cal que aquesta sigui de professionals i feta amb el millor material del mercat. Ha de ser segura, això sí, però no ha de ser cap "virgueria". Un vot a favor del Decathlon.

Per cert, la fotografia que he trobat navegant per la xarxa té la seva gràcia.

Al·lèrgies

Almenys fa tres mesos que em trobo refredat, congestionat. Però no, no estic refredat sinó que tin al·lèrgia al pol·len de diferents tipus de plantes. Tot va començar com un refredat que no s'acabava de curar, i aquí la doctora ja em va dir que segurament era algun tipus d'al·lèrgia i que amb un antihistamínic ja milloraria. Però no fou així, de manera que vaig tornar a la doctora i aquesta em va enviar a l'otorrino. Finalment, després de tres mesos, m'han fet les proves i m'han diagnosticat aquesta al·lèrgia a diferents plantes. A mi, que he viscut 27 anys de la meva vida a pagès ajudant als meus pares enmig de totes aquestes plantes i mai havia tingut cap símptoma. Es veu que ja passa, el meu cos ha reaccionat ara...

Les meves passejades amb bicicleta o a peu amb la família pel bosc o pelr diferents camins, però, no me les penso pas estalviar. Desafiaré aquestes "males herbes".

La planta de la fotografia és el margall bord (no és cap joc de paraules sobre el nostre conseller).

Quin desori!

Sobre l'últim article que vaig escriure en aquest blog que feia referència a la tercera hora de castellà: quan vaig acabar d'escriure l'article, poso la radio i escolto les opinions de les diverses parts polítiques catalanes. Quin desori! Entre tots, un desgavell. I gent del mateix partit polític que es contradeia (que si posarien recurs, que si no perquè ja els semblava bé...), gent d'altres partits que tampoc s'acabaven de posar d'acord... En definitiva, vaig apagar i vaig decidir que ja n'hi havia prou d'escoltar raonaments sense fonament.

I més contradiccions: el vot de censura a Can Barça. Al final ningú ha guanyat, qui més perjudicat en queda és el Barça i els seus socis i seguidors. En Laporta que s'ho faci mirar, tot i que ha aconseguit un fet que mai li podrem agraïr prou: fer fora del Camp Nou els Boixos Nois radicals (potser n'hi ha que no ho són tant) que no anaven a veure el futbol i a animar sinó a fer bretolades. Gràcies.

Ja la tenim aquí (la tercera hora)

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ordena a la Generalitat aplicar la tercera hora de castellà als centre públics el proper curs. I el Govern ha dit "senyor, sí, senyor!". Sí, aquest Govern format per tres partits, entre ells ERC. Mentrestant CIU demana que es faci un recurs (segur que si fos CIU qui governés també hauria ajupit el cap, però com que és a l'oposició...).

Bé, el que vull fer constar des d'aquí només és la realitat:

1. A la meva comarca, que és una de les més "catalanistes", qualsevol estudiant acaba amb un nivell de castellà aproximadament igual que a la resta de Catalunya i que a Espanya. Una altra cosa és que quan parlem en castellà se'ns noti l'accent català, però no em negareu que moltes vegades fins i tot és mes entenedor un català parlant castellà que un andalús.

2. A l'escola els alumnes fan més hores de català que de castellà, evidentment, però molts aspectes de les dues llengües són comuns i, per tant, encara que s'aprengui en català després s'aplica al castellà.

3. A moltes escoles ja es fan tres hores de castellà perquè entre altres coses tothom vol que els alumnes sapiguen parlar castellà. El que em sembla greu és que hi hagi pares que només vulguin que els seus fills sapiguen castellà i no vulguin saber res del català (no és millor saber moltes llengües diferents que no pas una de sola?).

Bé, ja ens ho trobarem, però el Govern no pot actuar sempre segons li convingui, crec que ha de tenir uns principis i defensar-los. Almenys per tal que quan anem a votar sapiguem què defensen.

Sobre el Congrés del PP

Resulta que el senyor Rajoy ha imposat digitalment (a dit) a la candidata del PP a Catalunya, una senyora que es diu Alícia. I la perla de la notícia es troba en el fet que aquesta senyora és mare d'una nena (crec) que té un any i mig. Fins aquí res de nou. I amb aquesta nena formen una família monoparental (ella sola com a mare). I qui no recorda els arguments del PP contra les famílies que per ells no eren famílies? Qui no recorda eslògans en manifestacions on es deia: "familia = padre + madre"? On són el pare i la mare en una família monoparental?

Crec que la filla de l'Alícia pot estar tant ben educada i criada com qualsevol altra nena amb pare i mare. Però és que el PP sovint la vessa!! Les contradiccions en les quals cauen fan riure.

Bé, per nosaltres aquest desori que tenen ens pot anar bé. Esperem-ho!

Comiats

Avui ha estat l'últim dia de feina a l'escola. Primer hi ha hagut una xerrada tècnico-preventiva per part d'un d'aquests tècnics del Departament sobre lipoatròfia circular. Potser un dia en parlaré més abastament. Després hem esmorzat per acomiadar la "dire" del seu càrrec, i finalment hem fet Claustre amb poca informació nova (plantilles, consell escolar municipal...). Per acabar, els típics acomiadaments de mestres que el proper curs no seran amb nosaltres.

Sap greu acomiadar-se de companys que han treballat molt bé i amb qui has estat a gust en el teu ambient de treball. Espero trobar-me'ls l'any vinent, potser algun torna o ens veiem en algun lloc.

Que tingueu sort!!

Ah!, me n'oblidava: També he hagut de conviure amb els mitjans de comunicació i la seva informació sobre el "gran triomf d'Espanya". Ho superarem.

Sentiments patriòtics

Ahir, poc abans d'acabar la jornada a l'escola, es va produïr un fet que podia haver desencadenat una bona discusió; una mestra va demanar a dos mestres si els agradava el futbol i si havien gaudit amb la victòria de la selecció espanyola en la semifinal de l'europeu del dia anterior. Un dels mestres va dir que havia estat un bon partit per veure a nivell futbolístic, i l'altre va dir que volia que Espanya perdés. Una altra mestra s'hi va afegir i també va dir que volia que perdés. I la mestra que va fer la pregunta es va mostrar una mica sorpresa per aquesta reacció antiespanyola, i va dir que ella es considerava una ciutadana del món, per la qual cosa li van respondre que aleshores li devia fer igual que guanyés Espanya o bé Rússia.

Bé, la cosa no es va allargar més perquè ningú va voler entrar en discusions fortes, però és evident que el sentiment patriòtic no és el mateix per a tots els catalans. I els que no ens sentim interiorment espanyols, encara que legalment ho siguem, sovint no volem els èxits de la selecció espanyola perquè ens recorda que estem lligats a allò que manen des de Madrid i no pas des de casa nostra.

Ara bé, esportivament parlant, que guanyi el millor. (Em pregunto quin rebombori es formaria si Puyol, Capdevila, Xavi, Cesc... renunciessin un dia a la selecció espanyola).

Quan una cosa s'acaba, una altra en comença

Avui he decidit començar aquest blog. No vull que sigui res de l'altre món, només vull que sigui un espai on poder explicar, anotar alguna vivència, alguna anècdota, els fets més rellevants (o no) del dia o de la setmana...

I ho començo ara perquè segurament tindré una mica més de temps: Les classes amb els nens ja s'han acabat i la feina a l'escola la podem fer ara d'una manera més relaxada. Ja sé que molts dels que llegeixin aquest blog (si algú ho fa) pensaran que per què els mestres anem a l'escola quan ja no hi ha nens, però els que ens hi dediquem ja sabem que de feina n'hi ha més de la que sembla.

També vull donar molts ànims des d'aquí a tothom qui està fent les proves per l'accés a la funció pública (oposicions), perquè jo també ho he passat i sé els nervis que es tenen, les enrabiades que s'agafen i també, perquè no dir-ho, els amics que fas. Sort a tots i a totes!!